els mitjans de comunicació

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.

Els mitjans de comunicació de masses pretenen difondre missatges a un gran públic. L’objectiu
és oferir informació, especialment de l’actualitat, però també interpretar-la i, per tant, crear una
determinada opinió, que varia segons la ideologia de cada mitjà.
Els mitjans de comunicació són força variats. Poden ser audiovisuals o escrits; locals, nacionals o
internacionals; de temàtica general o especialitzats en determinades matèries (esports, història,
viatges...). La majoria de mitjans de comunicació, a més, es poden consultar per Internet.
Tots els mitjans comparteixen un estil que busca la claredat i la comprensió fàcil dels missatges.
Els periodistes són els professionals que elaboren la informació.

ELS GÈNERES PERIODÍSTICS.
Els diferents tipus de text (orals o escrits) que trobem
als mitjans de comunicació s’anomenen gèneres
periodístics i varien segons l’extensió, la profunditat
amb què s’aborda el tema, els recursos
utilitzats o la intenció. La classificació d’aquests gèneres
es fa, sobretot, d’acord amb la proporció d’informació
i d’opinions que contenen.

UN AMOR IMPOSSIBLE.

La Fatima i en Miguel Ángel es van conèixer al Marroc, es van enamorar perdudament i van viure el seu amor feliçment, fins que el pare de Fatima (Mohamed) s’assabentà i llavors els intentà separar per la diferència de religions perquè ella és musulmana i ella cristià.

FATIMA -Pare, et juro que entre en Miguel Ángel i jo no ha passat res. Si us plau no ens separis.

MOHAMED -Mira, Fatima, quan va morir la teva mare li vaig prometre que et cuidaria i que et        casaria amb un home de la nostra religió com Déu mana. No penso deixar-te casar amb un estranger.

FATIMA -En Miguel Ángel i jo ens estimem i no permetré que ningú ens separi, ell és el meu amor i estic segura que la mare està molt feliç per mi.

MOHAMED -Filla, ja només vull la teva felicitat i estic segur que el teu destí no és estar amb aquell estranger i amb això vull dir-te que no vull tornar-te a veure amb ell mai més.

FATIMA -però pare....

MOHAMED -Que no!

(En Mohamed es desmaia)

FATIMA -Pare!

(Després d’uns minuts en Mohamed es desperta)

MOHAMED -Filla...

FATIMA -Pare no, no diguis res. Et prometo que no tornaré a veure’l, tens raó, no és el meu destí.

(Després d’uns dies, Fatima i Miguel Ángel es veuen per acomiadar-se)

MIGUEL ÁNGEL -Fatima, amor meu!

FATIMA –Miguel Ángel, no,si us plau.

MIGUEL ÁNGEL –Però, què et passa?

FATIMA –He vingut per dir-te adéu, ja no ens podrem veure mai més.

MIGUEL ÁNGEL –Però...Per què?

FATIMA –Perquè el meu p...Perquè ja no t’estimo, ves-te’n, ja no et vull veure.

(Fatima se’n va corrent)

MIGUEL ÁNGEL –Fatima!

(Després d’uns mesos, Fatima es casa amb un home musulmà i Miguel Ángel se’n va al seu país)

VULL CANTAR!

Hi havia una  vegada una noia que es deia Yasmina i tenia 12 anys. Yasmina vivia en Alnif, un poble  molt petit del Marroc. Vivia amb el seu germà petit, Mohammed, amb els seus pares, Fàtima i alí i amb el seu avi Mohammed, en una casa molt petita. A Yasmina li  agradava molt cantar, cantava en tots els llocs i a totes hores.

Un dia en l’escola van venir una dona i un home, eren molt estranys, ja que mai els havia vist. Es van presentar i van repartir uns fulls a tots els alumnes, i els va explicar que aquest full era per als que volguessin apuntar-se a un concurs de cantar i que el premi seria un beca. Només es van apuntar 10 alumnes. Yasmina no es va apuntar perquè pensava que no era   bona i perquè els seus pares no la deixarien. Confusa va anar a parlar amb el seu avi, ja que era l’únic que l’entenia. El seu avi li va dir que ella cantava molt bé i que no perdria res si participava i al final es va apuntar

Després d’un dia practicant amb el seu avi, va arribar el dia de la prova. Els seu avi la va acompanyar fins a l’escola per a fer la prova la dona del concurs i li va saludar i va entrar a  classe, es va seure a esperar a que li cridessin per fer la prova. Després de que tots fessin la prova, la dona va entrar a la classe a dir els tres finalistes que van passar la prova i  Yasmina era una dels tres. Però per triar el guanyador de la beca, els finalistes s’havien de anar a Casablanca, la ciutat més gran del Marroc. Yasmina sabia perfectament que això era impossible, perquè els seus pares no li deixarien mai, llavors va parlar amb el seu avi i li va dir que no podia anar i li va explicar els motius, la tutora li va dir que intentés parlar  amb els seus pares  per trobar alguna solució. Quan va arribar a casa seva, va anar parlar amb els seus pares. La seva mare estava malalta i no podia parlar i  el seu pare no va acceptar, perquè tenia que cuidar a la seva germana i al seu germà petit, però aquest no era l’únic motiu, el seu pare pensa que les dones no serveixen  per cantar. Ella molt trista es va anar a la seva habitació i es va posar a plorar, no entenia els motius del seu pare. El seu avi va anar a parlar amb i li va dir que si volia cantar i guanyar el concurs, que no es randessis.

Al matí molt vespre, van recollir les seves coses i se’n van anar a Casablanca. Al dia següent, van arribar, es van instal·lar en un hotel i van sortir a descobrir la meravellosa ciutat. Després de passejar, van tornar a l’hotel, van senar i se’n  van anar a dormir, ja que tenien que despertar-se molt vespre per anar al plató on es celebrava el concurs, Yasmina sen va anar a dormir pensant en els seus pares i en l’explicació que lis donaria. Quan es van despertar, van esmorzar i es van arreglar i se’n van anar al plató. Quan van arribar, van veure a la tutora de Yasmina. La tutora, es va posar molt contenta de veure-la. Yasmina, estava molt nerviosa, però el seu avi va aconseguir calmar-la. Yasmina va cantar la cançó que li va ensenyar la seva mare. Després de que tots el participants cantessin el presentador del programa va anunciar que Yasmina Montassir era la guanyadora del concurs. Després de rebre el premi, es van tornar a l’hotel i van recollir les seves coses per tornar al poble. Al matí van esmorzar i van tornar al poble. Al arribar v la casa no hi havia ningú. Una veïna li va dir que la seva mare estava en l’hospital i van al hospital. Yasmina va explicar-li tot al seu pare i li va dir que la seva felicitat era cantar i es van abraçar.

FÍ.